Un lloc per viure conscient de viure
  • portalholístic

    Els millors professionals i centres

  • T'ajudaran a somriure't...

  • a relaxar-te...

  • a fluir com ell...

     

     

  • a sentir-los...

  • a contemplar-la...

  • a respectar-te...                                 

     

     

Xerrem amb... > Sita Grau

Sita Grau PortalHolístic
Sita Grau

És difícil a vegades entendre que la malaltia ens ve a curar

Gaudeixo una estona de la brisa del mar en companyia de la Sita Grau, mestra de Reiki i autora del llibre "La sonrisa de las margaritas"

29 de febrer de 2016

En un assolellat i fantàstic dia d’hivern, al costat del mar i la platja, em trobo amb la Sita Grau. Ràpidament m’adono que serà difícil mostrar amb paraules escrites, la grandesa i lluminositat que flueix de la seva persona, del seu somriure incessant i dels seus ulls. Alegria, passió, humilitat, gratitud constant… Tot això i més, és el que puc copsar de l’ésser màgic i valent que tinc al davant.

Admiro la facilitat com em comença a explicar la seva història de superació d’una malaltia greu, i que lluny de submergir-la en la tristor, la va fer renàixer per esdevenir en la persona que ara és.

Però el més bonic de tot, és que tinc la sort de ser testimoni de la fusió amorosa entre el mar i ella, el seu diàleg silenciós, la seva reconeixença… “L’aigua sempre venç perquè s’adapta a tot”. Igual que la Sita Grau i les seves margarides. 

Amb molt de gust us presento la nostra xerrada.

 

Reps el missatge d’escriure el llibre “La sonrisa de las margaritas” un cop superada una malaltia greu, oi?

Si, estic viva i això deu ser per alguna cosa, així que no havia de quedar-m’ho per mi. El missatge és explicar que res no passa per casualitat. Que per molts diagnòstics que a vegades ens posi la vida, ja no tan sols de malaltia, hi ha esperança i nosaltres els podem canviar sempre que vulguem fer-ho. El llibre és una crida a l’esperança, a la vida, a viure la teva vida! La vida que tu tries.

I és possible que qualli l’esperança dins d’una persona negativa?

Sí, és possible i les he vist. Per molt tancat que estiguis, sempre hi ha alguna cosa que et fa fer clic! Aquell llibre, aquella persona, visió, vivència… I és quan dius, ostres! Sempre hi ha un moment a la teva vida que alguna cosa et fa reflexionar. Pots pensar: “Aquesta noia m’està parlant d’esperança, però jo tinc massa problemes”. Però si veus que a ella li ha funcionat potser et pots preguntar: “i perquè a mi no pot funcionar-me també?”.

... per molts diagnòstics que a vegades ens posi la vida, ja no tan sols de malaltia, hi ha esperança i nosaltres els podem canviar sempre que vulguem fer-ho

Però quan et van diagnosticar la malaltia, a tu no et van donar gaires esperances

Tot va ser molt ràpid perquè jo vaig anar d’urgències per un constipat i va ser quan em van dir que tenia un tumor en un pulmó, que no es podia operar i que em moriria.

I no vas sentir por?

No. És clar que al principi et costa reaccionar perquè jo només pensava que tenia un constipat, però en cap moment em vaig començar a angoixar. També vaig tenir la sort de sentir-me molt abrigada pels familiars i amics. Des del primer moment de diagnòstic, l’amor estava allí. L’amor és el que sana, és la força i l’energia més potent que hi ha.

I no vas sentir frustració o victimisme?

No. Victimisme gens. Vaig estar una mica a l’expectativa pels passos que havia de seguir, com ho havia de fer. Però ni angoixa, ni victimisme. Ni tan sols pensava: “em moriré, que malament, perquè m’ha tocat a mi?…”. Amb el temps m’he adonat que sentia com si estigués esperant la malaltia, com si pensés: “Bé, ja és aquí; ja ha vingut”.

I perquè creus que ho esperaves això?

Perquè penso que sempre he donat gràcies per aquesta malaltia perquè ha estat un abans i un després a la meva vida. Crec que per fer una sèrie de canvis, havia de passar per aquí. A vegades, malauradament hem de passar per situacions límit o extremes per fer canvis a la vida.

Saps que vols anar per aquí, però socialment, per inèrcia o perquè estàs voltat d’una sèrie de vides o patrons, no ho fas. I aleshores fa falta un “toc” fort i, ostres!, llavors veus que això és seriós, que això va de veritat. O tries ser tu i el que vols a la vida o te’n vas.

Tu vas prendre la decisió de viure. Què va venir primer, l’instint d’aferrar-te a la vida o l’acceptació?

Jo crec que l’acceptació. Primer vaig acceptar el que em venia, allò que em podia passar i vaig pensar: “ja que he de viure això, vaig a treure-li tota la part positiva, jo vull viure! Vull fer tot el possible per viure. No sé quin serà el final, però vull que sigui una experiència enriquidora”. En aquell moment és quan m’agafo a la vida.

I aquest “Jo vull viure” és un missatge que naix del cor, de la fe, de l’ànima, de la intuïció…

Jo crec que va ser més la intuïció, aquesta cosa interna que jo sentia. Va ser com si el meu cor s’obrís en aquell moment ja a la vida, com si hagués estat sempre tancat i en aquell precís moment s’obrís. Jo vull això!, jo vull viure! Jo vull sentir aquesta connexió amb la fe, amb l’amor, amb les persones, amb mi mateixa… Jo això no ho vull perdre!

L’amor és el que sana, és la força i l’energia més potent que hi ha.

Va ser un moment de discerniment, de reconeixement del teu ésser?

Sí! De cop i volta, com en una pel·lícula. Humilment penso que va ser una connexió lleial amb la meva ànima. Ja no es tractava de viure o no viure. No. Aquí hi havia alguna cosa més. Una sèrie de motius, d’energies… moltes coses desconegudes que potser estava recordant clarament i que estaven molt tapadetes. I quan s’obren dius: “Uuuooo…”

I a partir d’aleshores, comences a viure…

Cada dia com si fos l’únic. És un tòpic, però és així.

I comences un procés d’auto coneixença, què és per tu auto conèixer-se?

Viure des de la consciència, essent conscient de cada cosa que fas. Quan et despertes o vas al bany i dius gràcies… Gràcies perquè m’estic rentant les dents i ara sento el gust de la pasta i abans no el sentia! Tenir consciència de tot, de cada moment, de cada paraula que et diuen i que dius. De les seves conseqüències, del que et porten i el que t’aporten… Viure així és com un fluir constant.

I un estat de present constant!

Sí. I això et fa oblidar les expectatives, fa que no tinguis por. Com estàs tan bé en el present, la por no té sentit. Estàs donant gràcies per tot, per parlar, per beure, pel menjar, per caminar… per totes les coses que fem mecànicament i que no som conscients. Això és estar present.

I cal destapar aquest altre vessant de l’ésser: “qui sóc?” i “com he viscut fins ara?”

Sí, realment l’auto coneixença és treure totes aquestes capes que ens anem posant, com si fóssim una ceba. Ens posem capes de protecció des de ben petits, quan ens van inculcant coses que no són nostres i anem rebent dels altres. A mi personalment, en aquell moment de decisió em van desaparèixer. Va ser com si es dissolguessin. I aleshores va ser quan vaig connectar amb mi mateixa.

Vas veure que no tenien importància

Sí, ja no prenen un paper, ja no et dirigeixen. Ja ets tu. Estàs amb tu mateixa i ets tu qui porta el timó de la teva vida. Com què no tens expectatives, ni pressió, ni judicis, ni res, et sents lliure. La personalitat es va dissolent i les capes deixen de tenir importància.

A vegades, malauradament hem de passar per situacions límit o extremes per fer canvis a la vida.

I per alliberar-nos de totes aquestes capes, cal que passem per una malaltia greu?

No crec que hagis de viure una situació límit. Personalment em va ajudar a saber què volia fer a la vida i quina era la meva missió. Penso que si tothom sabés que té una missió, una cosa a fer aquí, encaminarien la vida rere això i totes aquestes capes del dia a dia, es portarien d’una manera molt diferent de com ho fem ara.

Però la gent hauria de trencar amb moltes coses

Sí, és clar. Jo vaig haver-ho de fer. Era administrativa en una petroquímica i vaig trencar amb això, per exemple. Vaig dir: “no, la meva vida no és aquesta” i vaig començar de nou.

Vas ser molt valenta

Bé, vaig sentir que era el meu camí. Però quan ho sents així és més fàcil. I si hi confies, tot és més fàcil.

¡Sigue tu dicha!

Sí!, és així de bonic i senzill!

O tries ser tu i el que vols a la vida o te’n vas.

Evidentment sempre sense fer mal a ningú

Sí, però escoltant a la teva intuïció. La intuïció és el teu Jo. La manera inconscient de parlar-te. De qui ets tu. “He d’anar a aquest sopar, a aquesta reunió…? Què em diu la intuïció? Mmmm... No se’m posa bé”. Aleshores vaig a fer-li cas al meu cos, al meu pensament, a la meva intuïció. I aquí és quan tu comences a agafar les regnes.

En quin moment coneixes les teràpies naturals?

Mentre feia el tractament. Quan em van detectar el tumor de seguida vaig començar a fer tractament. Va ser aleshores quan un amic em va dir que vindria una persona a fer-me reiki. Jo no sabia ni el que era. I aleshores va resultar que era un xaman, però bé. M’agradava molt tot el que era natural, així que m’era igual si em feien reiki o xamanisme.

I com et senties?

En les sessions em sentia com a casa, com si retornés al meu lloc. Estava recordant.

El xaman venia mentre em tractaven amb químio. Fèiem unes sessions d’il·luminació, que diuen ells, on m’obria els xacres, em treballava l’energia, m’il·luminava amb molt d’amor per a què tot el cos s’omplís de llum. Quan vaig fer-me les proves per veure com anava tot, va resultar que el tumor s’havia reduït el 40% en un mes! Els metges no ho entenien!

I vas seguir amb el reiki?

Sí, vaig començar tot just acabat el tractament. Anava amb perruca, no tenia cabell i m’aguantava com podia, però vaig començar a formar-me.

M’agradava molt tot el que era natural, així que m’era igual si em feien reiki o xamanisme

I ara et dediques plenament al reiki

Sí, em dedico a formar. Abans tenia consulta privada, però vaig veure que era millor que les persones aprenguessin a pescar que no pas donar-los el peix. Vaig voler ser lleial amb el que sentia, que era que cadascú aprengués a fer-ho, com jo he fet. I crec que aquest és el camí. 

Quan fas una sessió de reiki i veus que aquella persona s’aixeca amb la cara canviada, quin misteri ha succeït?

Quan ja saps que ets un canal, saps que passaran coses, però no li dónes importància. Saps que hi haurà canvis i veus a la persona que ha canviat la cara, que està més relaxada, que comença a explicar, a desfogar-se, a plorar… Que s’aixeca com nou i et truca al matí i et diu: “és la primera nit que he pogut dormir en molt de temps”.

És l’energia universal, que ells reben, l’energia de sanació que és pura i neta i que un canalitzador de reiki pot canalitzar. Així de fàcil.

Quan vaig fer-me les proves per veure com anava tot, va resultar que el tumor s’havia reduït el 40% en un mes! Els metges no ho entenien!

Els metges recomanen reiki als pacients?

Sí, hi ha molts hospitals on s’accepta i hi ha molts voluntaris que ajuden, sobretot en oncologia, perquè veuen que els efectes secundaris de la químio es redueixen i ajuda emocionalment. En una de les formacions de reiki que jo imparteixo, va venir una oncòloga. Ella s’ha format amb mi i ha fet tots els nivells, i ara aconsella el Reiki als seus malalts.

Això és perquè alguna cosa està canviant

Sí. Quan jo li explicava al meu metge que feia reiki i que m’anava bé, em deia: “Bé, si et va bé, segueix”- Però ho deia sense emoció. Quan va veure tot el meu procés de sanació em va dir: “Escolta, dóna’m unes quantes targetes teves”- Va ser el millor regal que em va fer!

La medicina convencional i la natural es poden complementar

Sí, és la nova medicina integrativa. Jo he donat una conferència interessant amb l’oncòloga que parlava abans. Perquè les dues medicines poden conviure, respectant-se l’una a l’altre i traient el millor de cadascuna.

Tornant de nou al teu llibre, en ell també parles que és important enfocar-se en les coses positives. Com trobes coses positives en una malaltia tan greu?

És difícil a vegades entendre que la malaltia ens ve a curar. I és difícil explicar-ho. Perquè penses: “pobre de mi, jo no m’ho he buscat”… Com es pot entendre que realment es tracta d’una oportunitat per a què alguna cosa de la teva vida canviï? Perquè potser alguna cosa no funciona o no quadra ni de pensament, ni d’emoció, ni de físic, i aleshores el cos protesta. Es tracta d’entendre una mica què m’està dient el cos, què he d’arreglar per a què jo pugui sanar. No es tracta de curar-se amb una aspirina, sinó de sanar.

Fer-se responsable

Sí, prendre la responsabilitat de pensar que si estic així, i vull realment sanar, he d’anar més enllà i mirar més endins, per saber què està passant.

També parles d’afirmacions positives

Un dia em van regalar un llibre de la Louis Hay. Jo no sabia qui era. Vaig començar a aplicar el que ella deia i vaig començar a sentir-me bé. Tot anava en concordança amb el que jo estava vivint. Em donava més força per enfocar-me en la salut i no en la malaltia, sense donar-li importància a allò que estava visquent. Ampliava el que jo volia ser i fer, que era estar bé de salut. Em focalitzava en la salut.

Si vius amb ressentiment, la teva felicitat es dilueix. Quan ets feliç, estàs bé i vibres alt, i aquestes coses ja no hi són. No necessites perdonar res perquè acabes acceptant que tot passa per ensenyar-te alguna cosa.

I el perdó?

Si vius amb ressentiment, la teva felicitat es dilueix. Quan ets feliç, estàs bé i vibres alt, i aquestes coses ja no hi són. No necessites perdonar res perquè acabes acceptant que tot passa per ensenyar-te alguna cosa.

L’alimentació també és important

Jo la vaig canviar. Mentre em feien la químio no podia menjar res pels efectes secundaris i l’únic que m’anava bé per al cos, era el menjar macrobiòtic d’una dietètica que tenia al costat de casa dels meus pares. A partir d’aleshores, tota la meva alimentació és macrobiòtica.

I el teu llibre serveix només per persones malaltes?

"La sonrisa de las margaritas" és un somriure a la vida. Pots estar malalt o en una situació en la qual et preguntes coses, una separació, una pèrdua de feina… o qualsevol altre que et faci reflexionar. Què estic fent amb la meva vida?, cap a on vaig? És un llibre per a quan comences a fer-te aquests plantejaments existencials.

Amb el llibre ajudes a una ONG, oi? Com es pot aconseguir?

Sí, tots els beneficis són per a l’ONG AFANOC, que és l’associació de nens amb càncer. Es pot aconseguir per internet, a l’adreça http://editorialcirculorojo.com/la-sonrisa-de-las-margaritas/ on apareix l’enllaç per poder-lo comprar per internet. Normalment també es ven a totes les xerrades que faig, i en algunes botigues, farmàcies o dietètiques de Tarragona.

Moltes gràcies Sita per aquesta estona fantàstica. M’ha arribat molt endins la teva valentia i presència… Una última cosa, seguiràs amb el reiki, escrivint o tens més projectes?

Sí. M’he adonat que quan faig els tallers de reiki, també ajudo a la gent d’altra manera: parlant d’alimentació, de la meva experiència i d’altres moltes coses. Canalitzo altres missatges sense saber ben bé què diré. Perquè aquesta Sita que ha de donar el missatge d’esperança, també s’està creant en aquests cursos. Penso que aquest missatge ha d’arribar a molta gent, per això vull dedicar-me a un projecte que es dirà Sita Health i que encara no sé com materialitzar, però que tinc clar cap a on ha d’anar. Puc transmetre el que sé perquè sóc com una experimentadora de la vida, m’encanta experimentar coses en mi, per poder estar i donar més a la vida.

És el que et diu el cor

I és el missatge que vull donar.

Cristina Jané

 

Enllaços d'interès relacionats amb aquesta xerrada: 

http://editorialcirculorojo.com/la-sonrisa-de-las-margaritas/

http://sitagrau.com

Llibre Louis Hay. Usted puede sanar su vida

Moltes gràcies al bonic restaurant Tòful de Mar de Tarragona

 

 

Ets professional i vols aparèixer al nostre buscadorRegistra't gratuïtament a PortalHolístic!

Busques un professional? Troba'ls aquí!

Busques un esdeveniment? Troba'l aquí!

T'agradaria escriure un article a PortalHolístic?. Et convidem a fer-ho!. T'ho expliquem AQUÍ

 

 

 

 

 

 


 

 

 

 

Llicència de Creative Commons

Cercador

centres i professionals

de les teràpies naturals i activitats conscients

Select the region to restrict your search