Un lloc per viure conscient de viure
  • portalholístic

    Els millors professionals i centres

  • T'ajudaran a somriure't...

  • a relaxar-te...

  • a fluir com ell...

     

     

  • a sentir-los...

  • a contemplar-la...

  • a respectar-te...                                 

     

     

Xerrem amb... > Josep Pàmies

Estrevista a Josep Pàmies per PortalHolístic
Josep Pàmies

La gent no té perquè comprendre't

Hem passat una estona amb el Josep Pàmies, agricultor i empresari de Balaguer, autor del llibre "Una dolça revolució"

14 de febrer de 2015

A les 9 del matí en Josep ens rep i ens convida a seure'ns a l'hivernacle, en una petita taula i unes cadires que hi ha al bell mig, des d'on copsem la verdor, la tranquil·litat i la pau que desprenen les plantes que ens envolten, tenyint d'una llum distesa la nostra conversa. Ell, vestit amb camisa de camp i terra a les mans, ens parla obertament sobre els sentiments, les pors i els obstacles que ha superat, i un reguitzell d'anècdotes, vivències i moments que han forjat la persona que tenim al davant. En Josep no només ha lluitat per l'agricultura ecològica, ha donat a conèixer l'Estèvia i altres plantes medicinals, ha lluitat contra lobbies i grans empreses, ha creat la Dolça Revolució, ha escrit un llibre, no... En Josep no només ha fet tot això. En Josep acull diàriament a moltes persones que pateixen malalties greus, que li demanen consell i assessorament, i que en el fons només necessiten que algú les escolti. I ell ho fa, tot i que no és metge. Aleshores els explica els seus coneixements en plantes, tot el que sap, no se'n deixa res! I ara, sense ni tan sols pensar-s'ho fa uns anys, està acaronant la por de totes aquestes persones per què marxi i els deixi estar, per donar-los una última esperança, per ajudar-les en el seu camí i alliberar-les. Hem descobert que en Josep té molts tresors, molts!, però potser aquest és el millor de tots: la seva entrega, consciència i compromís cap als altres i les seves ganes per a què tornem a recuperar la nostra saviesa interna i la nostra intuïció.

M’ha agradat molt llegir el teu llibre i conèixer l’esforç que has fet al llarg de tants anys per l’agricultura ecològica. En quin moment de la teva vida se situa el punt d’inflexió que et porta fins a l’instant present?

Va començar quan vaig decidir no ruixar amb productes químics a l’hort de casa. Mentre ruixava no era conscient del mal que podia fer als altres. Però el dia que ho vaig començar a entendre, llavors ja no vaig esperar gaire temps. En aquells moments pensava: “Si no ruixo per a mi, per què he de ruixar per als altres?”

Un canvi amb consciència, doncs… 

... tot va començar quan vaig decidir no ruixar amb productes químics a l’hort de casa... En aquells moments pensava: “Si no ruixo per a mi, per què he de ruixar per als altres?”

Sí. Quan estava a la Unió de Pagesos hi havia companys que sempre parlaven de producte ecològic. I quan es votava jo ho feia a favor de la reconversió a l’agricultura ecològica i sempre érem minoria. Llavors ells em deien: “el que has de fer és no votar tant i fer més!”- I jo els responia: “Si jo us entenc i sé que esteu en el bon camí! Però faré el canvi a l’agricultura ecològica quan el pugui fer! Jo defensaré les vostres postures i aniré en contra de l’agricultura convencional encara que l’estigui fent”- I ells em responien: “això és incoherent!- Ja ho sé que és incoherent!”- els deia jo.

Necessitaves un canvi més progressiu

Sí, per què les normes que es marcaven al sindicat et donaven 3 anys per fer el canvi a l’agricultura ecològica i si no ho aconseguies, havies de marxar. Només 3 anys! Si les universitats, els centres de divulgació ecològica, d’ajuda, i els serveis públics per a la reconversió de l’agricultura convencional a l’ecològica estiguessin a favor nostre i t’ajudessin, penso que aquest canvi seria més fàcil per a tothom. Si s’hagués invertit la dècima part del pressupost que s’ha invertit en l’agricultura convencional, ara tota l’agricultura seria ecològica, per què un cop fet el canvi tot és molt fàcil.

Josep Pàmies per Portalholístic

Però diuen que l’agricultura ecològica no és tan productiva per culpa de les plagues

No, no. Al contrari. És més productiva. Per exemple, aquí a l’hivernacle hi ha 300 o 400 plantes diferents i potser és aquesta gran biodiversitat la que ajuda per a què no hi hagi tanta plaga. Això també s’ha de tenir en compte donat que l’agricultura de monocultiu fomenta més plaga. Però si es tracta amb extractes de plantes sistemàticament com a preventiu, les plantes també pugen bé en els monocultius.

I es poden comprar extractes de plantes preparats?

Sí. Jo els hi compro a dues o tres empreses catalanes. Al principi havien tingut costos molt alts per desenvolupar aquests productes i no disposaven de diners suficients per patentar-los.

Per patentar-los?

Sí. Tenien por que qualsevol dia Bayer, Novartis o algun altre els agafés una garrafeta d’aquestes, la patentés i els fes fora del camí. O sigui, que jo els vaig dir: “doncs porteu-les cap aquí!”- Llavors vaig provar aquests extractes de plantes i van funcionar. I ara que les toquin aquestes empreses! Ara que intentin patentar el que aquesta gent no pot patentar per què els tràmits “burrocràtics” valen millonades i fan que això sigui impossible de patentar. Coses que són i vénen de la natura!

O sigui, que als teus conreus i a l’hivernacle tot és natural

Sí. Per a mi ha estat de molt ajut simplificar-ho i veure el canvi produït aquí a l’hivernacle per exemple, donat que fa cinc, sis, set o vuit anys, ruixava amb productes químics cada setmana. I parlo de diversos anys per què el procés ha estat gradual. Abans estava tot ple de mosca blanca i de papallones blanques de l’eruga de la col, que d’aquestes n’hi havia moltíssimes!, i cada setmana havíem de ruixar amb peritrines. Però la peritrina ho matava tot: depredadors i no depredadors. I estàvem dies sense collir, per què la peritrina marca entre 3 i 5 dies de seguretat.. I sempre passava quan el mercat et demanava aquells productes!. Al final dius: prou! I llavors s’acaba i ja no hi ha plagues a les teves plantes. Veus algunes miquetes, que també hi han de ser per a què vinguin els seus depredadors naturals, però això és tot.

Les plantes s’autoajuden i m’ajuden a mi. Saben viure inclús sense condicions naturals. Això és un mèrit que no puc entendre!

Jo he sentit a dir que un hort ha de saber que és ecològic per a establir els seus mecanismes de defensa

Em sembla que ja no són ni els mecanismes per què això és cultiu hidropònic de perlita. No és la terra on pot agafar els seus mecanismes naturals.

Doncs potser és la bona vibració de l’entorn on es troba la planta

Això és possible, per què fa molts anys que només hi tirem adob orgànic. Però això tant és! El fet és que la planta està plantada damunt una safata de plàstic i no directament a la terra, tal i com seria el seu estat natural. I això fa que et preguntis: per què pugen bé aquestes plantes? Com és que no tenen plagues? No poden establir l’equilibri natural que necessiten per què estan sobre un aïllament de plàstic. Per això crec que hi ha alguna cosa més. Digues-li biònica, vibració o digues el que vulguis…

Potser les plantes saben que estan aquí per un bé?

Suposo que sí per què jo no viuria en aquest hàbitat artificial. M’hi sento bé per què hi ha les plantes, però si no hi fossin i només hi hagués les safates de perlita amb el compost, seria un hàbitat estèril i desèrtic. Les plantes s’autoajuden i m’ajuden a mi. Saben viure inclús sense condicions naturals. Això és un mèrit que no puc entendre! Aquestes safates tenen al davall un sostre de plàstic que no deixa baixar cap a baix les arrels. I em pregunto, com és que les plantes pugen de la manera que pugen si només tenen compost? Sí que és veritat que nutritivament el compost ho és tot, però el seu hàbitat natural és la terra i aquí estan separades del seu contacte. Jo crec que les plantes tenen una consciència que nosaltres desconeixem.

Jo crec que les plantes tenen una consciència que nosaltres desconeixem

Tal vegada una consciència desconeguda o que capten la nostra intenció. Tu parles del poder de la intenció en el teu llibre. Com l’has viscut?

L’he viscut amb les plantes quan he pensat en una planta i en canvi a una altra l’he oblidat amb la intenció de fer-ho. És diferent el creixement de la planta que cuides i hi penses, del creixement de la planta que oblides, encara que a aquesta última també la cuidis.

Això sembla un treball teu a un nivell més profund, no?

Nosaltres també tenim intuïció... però l’hem perdut per què fem servir altres mecanismes.  L’home ha de recuperar aquesta intuïció i aquest instint

Bé, quan obres els ulls per a una cosa també els vas obrint per a una altra, però això no vol dir que aprofundeixi del tot. En molts camps, quan arribo a una conclusió que em sembla vàlida, sento aquí dins una sensació bona i em dic: “ja està!” Llavors no aprofundeixo més i això em dóna temps per fer-ho en una altra cosa. Tota la meva vida he sigut així! Jo crec que si et centres molt en un sol tema, acabes sabent molt d’una cosa i no en saps res de tot el demès. I és clar, ara pots anar fent reflexions en tot. S’ha de fer així perquè si no, què fem?… cultivar molts enciams? Crec que això no és suficient!

Has tingut clar el camí que havies de seguir doncs… 

Bé, a vegades he de prendre decisions individuals o professionals, que són problemàtiques i en les que puc arriscar l’empresa. Llavors, a la nit quan me’n vaig a dormir, em pregunto: “què decideixo demà?” L’endemà, quan em desperto, no em trobo res escrit ni res, però sí que percebo una intuïció i em dic: “per aquí!” I em deixo guiar per la meva intuïció.

Que fan els animalets? Són molt intuïtius. Nosaltres també tenim intuïció, com ells, però l’hem perdut per què fem servir altres mecanismes. L’home ha de recuperar aquesta intuïció i aquest instint.

Molta gent té por d’emmalaltir. No s’ha de tenir por d’emmalaltir per què t’emmalaltiràs si tens por!

I com es recupera la intuïció?

Deixant-se anar. Si crec en una cosa quan m’alço, no pot ser que dubti tant!  Si jo he de prendre una decisió, la prenc sabent que no passarà res. És el mateix quan diuen que tu formes la realitat. No sé si és ben bé així, però amb el temps he vist que jo ho faig d’aquesta manera.

Podria ser una qüestió de convicció profunda?

Podria ser. Quan em dic: “vull fer això” i sé que en cap cas faig mal a ningú, i que s’ha de fer, tot i que hi ha un perill per incompliment de normes, en el fons sento la seguretat de què no passarà res i ho faig. Bé, això t’ajuda a perdre la por. No vol dir que no hi hagi moments que pensi: “aaii...” Però cada dia menys. La por d’equivocar-te cada dia és més suau.

Al llarg de tot el dia penso que he fallat en les paraules... o bé he fet suposicions o m’està afectant personalment… o em pregunto si estic fent tot el que puc per mi i pels altres...

Potser és què el cor et diu què has de fer

A qui no li diu coses el cor? Personalment sovint em costa molts problemes, inclús de tipus familiar. I ens equivoquem moltes vegades i és clar! Després he de dir: “no ho he fet de mala fe però… m’he equivocat!”- Som humans. S’ha de demanar perdó i a córrer!  En relació a això hi ha un llibre que m’està ajudant molt. És el dels Quatre Acords del Dr. Ruiz i la seva filosofia tolteca. Al llarg de tot el dia penso que he fallat en les paraules... o bé he fet suposicions o m’està afectant personalment… o em pregunto si estic fent tot el que puc per mi i pels altres... Aquestes quatre coses tan senzilles ara m’estan tornant a ajudar. A cada moment hi ha un llibre i a cada moment hi ha una ensenyança.

Sí, però el cor ens parla i no l’escoltem!

No ho sé. El cor és un múscul, però també és quelcom més. Diuen que té tantes neurones com el cervell. L’any 2011 em van operar d’una angina de pit de la que gairebé m’hi quedo!. No sabien si era genètic. Ara fa quatre o cinc mesos tornava a tenir molts embolics i acceptar-los m’ha ajudat a no patir una altra angina. Sempre hi ha pressions de molts tipus i veig massa persones malaltes que volen que les curi. I jo els dic que són ells qui s’han de curar, que això no és Lourdes… i que Lourdes està dins seu.

Tots tenim massa por. En canvi tu t’enfrontes a ella

Sí. I quan una vegada dius “prou!” sents un alliberament tan gran que val la pena haver-la passat. Un cert grau de por és sa, per què si no a vegades series molt imprudent. S’ha d’analitzar tot, i justificar-ho de manera que no et puguis fer mal. Quan tens clar com actuar, s’ha d’actuar!

I et sents millor amb tu mateix

És clar. I també em sento millor per què ho puc transmetre als altres. Aquí cada dissabte fem dues hores de reflexió en una sala. Transmetem això per a la gent, per a què a poc a poc s’emponderin d’ells mateixos. Això sí que em fa sentir bé!, per què veus que comencen a venir persones que et diuen: “ja no tinc por!”

Has aconseguit fer arribar a les persones el coneixement ancestral que parla de les propietats de les plantes. No és una ironia que la fitoteràpia es consideri actualment una teràpia alternativa?

Sí. I si existís la possibilitat que la fitoteràpia es compartís amb especialistes en el tractament de les emocions, tornaríem a fer el que feien els bruixots, que utilitzaven plantes però també rituals per tranquil·litzar la persona, per fer veure que la curarien encara que només fos amb aquells rituals. 

Tan de bó…

Un es forma una altra realitat quan creu que aquella persona l’ajudarà, no solament la planta que li donarà, si no tot el que està fent. En realitat està manifestant d’una altra manera el que ara diem l’energia quàntica. Energies, sinergies i tot això, amb noms més bonics i potser més demostrats ara a poc a poc científicament. Els xamans de temps enrere que utilitzaven plantes i rituals feien la medicina que ara vindrà.

Els xamans de temps enrere que utilitzaven plantes i rituals feien la medicina que ara vindrà

En el teu llibre dius que en una altra vida vas ser una bruixa, ara ho entenc!

Una bruixa i un enquisidor. Els dos papers! Si fas un paper, després has de passar a fer l’altre, però això és molt fort!

És molt lloable veure com també has creat l’associació Dolça Revolució, on compartiu coneixements sobre les propietats medicinals de les plantes i oferiu testimonis de persones que s’han curat de malalties greus.

Quan vénen a veure’t persones que estan malaltes i busquen una planta com a teràpia o algú que els escolti, realment creuen que la planta els pot curar o vénen com a últim recurs?

El 90% de casos vénen per dir-me que la pastilla no els funciona i ara no els queda cap altra més remei que provar la planta. I volen substituir la pastilla per la planta. Moltes persones vénen aquí amb 20 o 30 pastilles i em demanen com els puc desmedicalitzar. I jo els pregunto: “que vols que faci fill meu?”- És que em fa terror quan m’aboquen les capses dels medicaments al damunt de la taula! Si hi hagués metges que connectessin amb això! Ells són els més preparats per anar desmedicalitzant a les persones amb prudència i alternatives.

“Desmedicalitzar-se” per curar-se, una altra ironia

Sí. L’altre dia m’explicava un cas un bon amic. Va arribar un moment que el seu pare s’estava morint i de comú acord amb el metge van dir: “saps què? Traiem tota la medicació i a veure què passa, per què hi ha tants efectes secundaris que vés a saber”- Van treure de cop tota la medicació -que no es pot fer- i dels 80 fins als 87 anys el seu pare va viure amb una qualitat de vida esplèndida.

El 90% de casos vénen per dir-me que la pastilla no els funciona i ara no els queda cap altra més remei que provar la planta. I volen substituir la pastilla per la planta

O sigui, que moltes persones no vénen amb la convicció què la natura els pugui curar?

Al principi vénen com a últim recurs. En les xerrades del dissabte expliquem que és molt important l’alimentació, que són molt importants les emocions, la respiració, les geopatologies… I moltes persones vénen aquí per a acabar de confirmar allò que van sentint i per comprovar que ho estan fent bé. “Doncs és clar que ho fas bé!”- els dic jo. Molta gent té por d’emmalaltir. No s’ha de tenir por d’emmalaltir per què t’emmalaltiràs si tens por! I també em pregunten: “si faig això, allò o allò altre que et sembla?”. I jo els responc que el primer que han de fer és no tenir por.

Això no és gens fàcil…

Aleshores els parlo d’un llibre que es diu “la Biologia de la Creença”, del Bruce H. Lipton. Aquest home ha creat controvèrsia per què ha dit que l’ADN es pot modificar segons la creença, l’hàbitat o les circumstàncies exteriors. Per als biòlegs, la biologia és 2 i 2 és igual a 4. Ell diu que no, 2 i 2 no són 4 i que és mentida que la predisposició genètica pot provocar una malaltia. Ell fa un experiment molt fàcil amb dos grups de ratolins. Als dos grups els cuida amb el millor menjar, disposen de grans espais i bona calefaccioneta; en resum, fa que estiguin bé. Als dos grups de ratolins els injecta cèl·lules molt agressives de càncer, que són mortals en dos o tres mesos. Però els ratolins no saben que els ha injectat això. Ells no tenen consciència de què han estat enverinats. Ells no tenen aquesta por. A partir d’aquí, els deixa ser feliços dins de les seves respectives gàbies on poden córrer, jugar i menjar el millor formatge. Però a un dels grups, li comença a fer cops, sustos, petites descàrregues per provocar estrès als ratolins. Als dos mesos aquests moren amb uns tumors terribles. En canvi els ratolins de l’altre grup, acaben els tres anys de la seva vida sense tumors. 

És a dir, tot i que els han injectat la malaltia, uns no emmalalteixen per què no són conscients de què els han punxat càncer. Per tant la ment no treballa i el seu estat de bona alimentació i de felicitat, genera els anticossos suficients per a què el càncer es pugui vèncer. En canvi la por fa baixar les defenses del sistema immunològic als altres ratolins i el càncer els ataca molt virulentament, matant-los a tots.

Un diagnòstic a la nostra ment ja li pot suposar una sentència

Si a una gosseta li arrenquen els cadells, pot generar un càncer de mama. Al cap d’un temps s’oblidarà i aquell càncer el tindrà i no la matarà si no el toquen. Per què no és tan duradora l’emoció en una bèstia com en un humà que ho té a la memòria.

Imagina’t la força de l’ésser humà, la força de l’organisme, la força de les plantes… si realment no tinguéssim por!

Perquè nosaltres ens ho anem recordant

Sí. En el cas de l’experiment dels ratolins, quina emoció representa per a ells que els punxin amb això? Imagina’t la força de l’ésser humà, la força de l’organisme, la força de les plantes… si realment no tinguéssim por!

T’ha sorprès algun cas?

Molts, molts... Però crec que ells mateixos també han cregut que era possible curar-se. Hi ha persones que vénen aquí arrossegades i dient que si ho han de fer, ho faran. Llavors veus a la mare, la filla o la dona que va patint i queixant-se de què el malalt: “no vol fer res”, “és que no sé”, “és que està tan desanimat”- I quan marxen penso: “està fotut això! Aquest senyor té ganes d’anar-se’n”-És diferent quan algú ve per un mateix, per què vol venir, amb la convicció de què allò el pot ajudar.

I quin és el paper de la planta?

La planta és un vehicle. Està estudiat científicament que és antitumoral o que va bé per a la diabetis. Però quan busquem només el remei fora, no és suficient.

Cal un treball extern i un treball…

S’ha de viure cada dia com si fos l’últim

Intern també. Això sí que ho veig. Com quan s’expliquen casos de persones que s’han curat de càncer sense fer res, només per què han viscut els últims dies com si fos l’últim. Per què tots hem de tenir clar que l’últim dia és cada dia! I no només quan tu estàs malalt. I per aquest que t’acompanya, que creus que està molt sa, també pot ser l’últim dia! S’ha de viure cada dia com si fos l’últim. La gent que fa aquest tipus de pensament, es cura totalment per a sorpresa dels oncòlegs. A la web de la Dolça Revolució n’hi ha uns quants testimonis.

Al final la responsabilitat és d’un mateix, no?

D’un mateix.

Tens contacte amb aquestes persones que s’han curat?

No per què de la major part de gent no tinc historial ni tinc res. Tornen al cap d’un temps i ho celebren amb abraçades, però a vegades no sé qui són.

Sabia que l’Estevia podia curar la diabetis o la hipertensió i vaig dir-me: “ho aconseguirem!

I t’ha trucat algun dels metges que ha tractat a aquestes persones?

Molts. I això és satisfactori. No tan sols pel malalt, si no pels metges que estan sortint de l’armari. De les unitats de dolor de molts hospitals de Catalunya els envien aquí a buscar marihuana i a buscar consol. Hi ha oncòlegs que veuen que els pacients milloren quan prenen kalanchoe, gravioles o aloes veres. Els diuen que ho combinin amb la quimio. El cert és que alguna cosa està canviant.

Està canviant gràcies a l’esforç de persones com tu. Et deus sentir molt agraït. Què t’agrada més de la Dolça Revolució?

Que pràcticament no hi ha crítiques i si n’hi ha, només són de persones que volen la planta més barata, però aquests són 4 casos. Fem el que podem. El 99,9% és agraïment. No conec a la majoria de gent. Passen un dia per aquí i et diuen: “allò em va anar molt bé!, estic fantàstic!, estic fantàstica!”…

I el que més t’omple?

Si ens comencem a fixar en quantes persones passen per aquí per poder dir que aquest i aquell estan bé gràcies a mi, això és ego

Que hi hagi milers de persones que puguin estar bé gràcies a consells que reben de mi, de l’Associació, de molta gent que està fent el mateix i que ho identifiquen amb una idea. Amb una idea sí, però no amb persones, per què les persones llavors s’atabalen i jo no em vull atabalar. No vull saber qui són aquestes persones a les que els ha anat bé. Si ens comencem a fixar en quantes persones passen per aquí per poder dir que aquest i aquell estan bé gràcies a mi, això és ego.

I aquestes persones poden explicar el seu cas als altres?

Sí. Si ho volen manifestar en un testimoni no anònim, ho pengem a la web. No els conec però sé que hi són i que accepten les molèsties de rebre centenars de correus de comprovació explicant que allò ha funcionat. Per tant estem fent una tasca desinteressada.

Hi ha una persona que comprova els informes mèdics i l’evolució, i quan està segura fa clic!... i es penja. Són persones amb qui hem tingut o no relació, però que aporten tots els informes mèdics de la malaltia greu que tenien o que ara tenen… i l’informe d’alta també. I expliquen que la seva millora o curació ha estat gràcies a les plantes o amb teràpies naturals o treballant les seves emocions o el que sigui. Tot això ho pengem al web de la Dolça Revolució. 

I ho compartiu amb tothom…

Sí. Aquesta és la millor eina que té l’Associació i ja et dic, a la majoria no els coneixem. Han passat per aquí, o per allà, o per un altre lloc, però expliquen coses. I aquestes coses són coneixements que s’han de compartir. La solidaritat no és donar una mica del que et sobra. Això no és solidaritat ni és res! Això és egoisme per què estàs donant només una petita part del que et sobra. Ho has de donar tot. Però no en l’àmbit monetari. Ni un euro no donis a ningú! Dóna tot allò que tu saps. Comparteix tot el coneixement. No t’obsessionis a donar diners per què això és pervertir. Però si tu dones tot el coneixement, aquella persona ja farà els diners que necessiti. Però cal compartir coneixement i no competir, sinó compartir. Això se m’ha clavat aquí dins. 

T’has sentit incomprès per tot el que has creat?

Dóna tot allò que tu saps. Comparteix tot el coneixement. No t’obsessionis a donar diners per què això és pervertir

No per què això entra dins de la naturalitat. Doncs bé, si no em vols comprendre, potser algun dia ho entendràs com ho he entès jo. Fa 15 anys no entenia el que entenc ara i fa 25 no entenia el que entenia als 15. La gent no té perquè comprendre’t. Tots segueixen els seus ritmes. Si no seríem gurús que diríem la veritat i tothom et creuria. Jo tinc les meves dificultats, les meves contradiccions a vegades i és el meu camí i per tant el meu camí pot servir per algú si vol, però no crec que sigui el mateix camí que ha de seguir un altre. Si vol aprendre de mi que aprengui. Jo aprenc de molts altres. Aprenc d’entrevistes que he llegit, aprenc del comportament diari de l’ésser humà. Quan el veus i tu també t’hi reflecteixes, penses: “Ostres!, jo sóc aquell. No pinta gaire bé això”.

Diuen que quan comences a no encaixar a la societat és que t’estàs trobant a tu mateix

... el meu camí pot servir per algú si vol, però no crec que sigui el mateix camí que ha de seguir un altre

És quan no et preocupa el que pensen els altres de tu. La gent es mou molt pel que diran els altres i no per allò que interiorment està pensant que hauria de fer. Arriba un moment que veus com vas emprenent aquest camí cada dia amb més confiança, fins que al final el fas amb més naturalitat i ja no t’importa el que diguin els altres. I si a algú li pot servir aquesta informació meva, ell mateix l’agafarà si vol. I si no, jo no sóc qui per dir-li què ha de fer. 

Ara en canvi t’admiren

Bé... m’admiren. L’admiració també és una càrrega. Jo els diria: “Deixeu d’admirar menys i feu més feina, guapos!”- Cal anar admirant cada dia menys i actuar més. Si no això vol dir que confien que tu els ajudis, quan el que han de fer en realitat és autoajudar-se. Jo els dono una petita ajuda i que s’espavilin! Creixeu, feu, evolucioneu, seguiu el vostre camí per què si feu el meu camí potser no és el correcte. Heu de fer el vostre propi camí i evolució.

Arriba un moment que veus com vas emprenent aquest camí cada dia amb més confiança, fins que al final el fas amb més naturalitat i ja no t’importa el que diguin els altres

 

Et pesa a vegades tot el que has creat?

Em pesa quan hi ha el contacte personal per què m’atabalo quan la persona està molt fotuda. Últimament he après a desempegar-me d’això una mica, dir-los el que els he de dir i no emportar-m’ho cap a casa. Per què hi ha vegades que vénen amb crios petitets amb tumors cerebrals terribles… i al principi només m’imaginava les meves nétes! Veure-ho és molt terrible i no estic acostumat. Els metges estan immunitzats, amb tot això. Però quan em vénen com si jo fos l’últim recurs, ostres… quina responsabilitat, no?

Ells em diuen: “vostè no té cap obligació, ja ho sabem, no li exigim res, però per favor digui’ns una cosa que puguem fer”- Doncs els dic el que se m’acudeix en aquell moment. I em passa que a vegades quan tornen a venir i em diuen que els ha anat molt bé, jo els he de demanar amb què s’han tractat per què no ho recordo. En aquell primer moment els dic el que se m’ocorre per què em deixo guiar per la intuïció o per què el cas és similar a altres vivències i experiències que he conegut. Penso que si només va bé una vegada de cada 10 ja has ajudat a salvar a un crio o a una persona.

I tot això gràcies a la Dolça Estevia…

Quan vaig començar amb l’Estevia vaig dir: “me’n sortiré! Amb una planta me’n sortiré i podré fer que la gent entengui que pot ser bona per a ells” Sabia que l’Estevia podia curar la diabetis o la hipertensió i vaig dir-me: “ho aconseguirem!” No sabia quan ho aconseguiria en aquell moment, però ara ja està això, ja està guanyat per què quan hi ha una història que tu veus clara, molt clara, aquesta història ja l’has guanyada!

Cristina Jané

 

Dolça Revolució

Dolça Revolució llibre Josep Pàmies


 

Fes una ullada a totes les nostres entrevistes

 

Si ets professional de Teràpies Naturals, registra't a PortalHolístic i digues-ho a tots!

 

Llicència de Creative Commons

Cercador

centres i professionals

de les teràpies naturals i activitats conscients

Select the region to restrict your search